General — 26 Maig 2020

El joc d’avui potser no és gaire conegut, però pertany a un gènere que ha fet furor els últims anys en el món dels videojocs, i calia parlar-ne.

Pharaonic (Milkstone Studios, 2016) pot definir-se com un joc de combat amb components de personalització. O de l’estil de Dark Souls. Ara intentarem explicar-vos què significa.

Dark Souls (From Software) es va publicar el 2011 amb un èxit enorme, esdevenint una icona entre els jugadors d’arreu del món. És un joc centrat en el combat i en les capacitats d’observació i reacció del jugador, i la seva característica principal és la dificultat, donant lloc a opinions molt polaritzades, però que a ningú deixa indiferent. Altres jocs tendeixen a guiar el jugador amb la subtilesa d’un cop de mall al cap, indicant constantment, fins i tot després d’hores de joc, quins botons cal prémer i quan, i ens pasturen com a bens pel camí on hem d’avançar (i no, no importa que la nostra curiositat ens empenyi cap al camí secundari: certs jocs, com veritables Gàndalf al pont de Mòria, ens criden a la cara “No passaràs!”). Dark Souls no és res d’això. Podem explorar el joc a la nostra manera i en l’ordre que ens vingui de gust, i l’única conseqüència serà convertir la nostra aventura en una experiència encara més difícil, cosa que sol ser del gust de l’audiència d’aquest joc.

Pharaonic està clarament influït per aquest títol imprescindible, però tampoc seria just qualificar-lo de còpia, doncs existeixen clares diferències. Per exemple, Pharaonic tria explorar el món en un estil de dues dimensions, encara que els gràfics siguin tridimensionals. És a dir, hem de fer camí cap a la dreta o esquerra, de vegades pujant o baixant, però mai en diagonal. Si bé aparentment això pot facilitar les coses, la complexitat de navegació dels escenaris és una de les crítiques a què s’enfronta.

Gràficament, és un joc molt agradable, lluminós i acolorit, amb un estil que recorda els còmics o els dibuixos animats, però sense excés, i no requereix de maquinaris punters per funcionar correctament. Hi podem jugar en PC o consola (Play Station 4, XBox ONE), si bé presenta alguns errors de programació que poden afectar-nos i reduir-ne la jugabilitat.

La trama es centra en el personatge de Dagi (o qualsevol altre nom que vulguem donar-li: és una més de les opcions que ens ofereix, com escollir si es tracta d’un home o una dona), que en començar es troba en una masmorra, i haurà de lluitar contra una munió d’enemics per esbrinar què ha estat d’Ahmosis I, a qui anomenen el Faraó Roig, que ha desaparegut en plena invasió. No intentem cercar-hi cap grau de rigor històric perquè no ens en sortirem, ni esperem una gran èpica que canviarà la nostra percepció del món, perquè tampoc ho és. És, això sí, entretingut.

Pel que fa al combat, el rovell de l’ou del joc, és variable en funció de l’armament triat, tot i que qualsevol elecció sol ser viable, depenent més de l’habilitat del jugador que de la tria en sí. I no se’n necessita poca, doncs no només cal aprendre com funciona l’arma que hem triat, sinó els patrons de moviment i atac de tots els enemics. No fer-ho, suposarà la mort del nostre personatge i haver de repetir el fragment de joc que ens ha donat problemes.

Si creiem que aquesta repetició se’ns farà massa feixuga, aquest no és un joc per nosaltres. Però si volem presumir d’haver conquerit un joc realment difícil, Pharaonic, un títol creat per uns estudis independents d’Oviedo, mereix que li donem una oportunitat.

Marta de la Vega

L’antic Egipte als videojocs
 

Share

About Author

Roger Noguera