L’1 d’octubre de 2009 es va inaugurar, al Museu d’Arqueologia de Catalunya de Barcelona (MAC), l’exposició “Visions d’Egipte, Oxirrinc: Ahir i Avui” que romandrà oberta fins al 10 de gener de 2010.

Aquesta mostra recopilatòria està formada per més de seixanta fotografies fetes durant les diferents campanyes d’excavació al jaciment d’Oxirrinc, situat a la riba esquerra del Bahr Youssef a 190 km al sud del Caire, prop d’El-Bahnasa, a l’Egipte Mitjà, iniciades per un equip multidisciplinari dirigit des de 1992 pel Dr. Josep Padró, catedràtic de la Universitat de Barcelona i president de la Societat Catalana d’Egiptologia.

Vista general del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Aquesta exposició, que ara podem contemplar al MAC ampliada amb panells explicatius i diverses peces arqueològiques, es va realitzar inicialment amb motiu d’un col·loqui realitzat en el mes d’abril de 2007 a Cabestany (Llenguadoc – Rosselló, França) organitzat per l’associació Terre d’Égypte, sota la supervisió científica del professor Jean-Claude Goyon.

Vista general de la sala principal de l’exposició al Museu d’Arqueologia de Catalunya.

L’exposició està dividida en quatre àmbits principals: el primer ens mostra la història del jaciment d’Oxirrinc amb un resum de les primeres excavacions que s’hi van realitzar des de finals del s. XIX. El següent apartat està dedicat a l’anomenada Necròpolis Alta, descoberta fortuïtament per uns excavadors clandestins en 1982 quan estaven saquejant una tomba del Període Saíta (dinastia XXVI), i que van ser descoberts i capturats per les autoritats egípcies. A partir d’aquest moment el Servei d’Antiguitats Egípcies es va fer càrrec del lloc dirigint les excavacions Mahmoud Hamza fins al 1992. Els treballs realitzats en aquesta necròpolis comprenen diferents sectors que mostren les diferents ocupacions en èpoques successives des del període saíta fins als segles V-VI dC.

Escultura de basalt negre representant la figura d’un funcionari d’època ptolemaica trobada a Alexandria, s. II-I a.C. (col·lecció MAC -Barcelona). Oxirrinc, juntament amb Alexandria, era una de les dues principals colònies gregues durant el regnat dels Ptolomeus.

El tercer àmbit està dedicat als treballs realitzats a l’Osireion, descobert un cop més per la policia del Servei d’Antiguitats quan l’any 2000 uns lladres intentaven extreure una gran estàtua del déu Osiris del subsòl d’aquest temple. És possible que aquest emplaçament fos conegut des dels anys 1950 pels vilatans, que l’anomenaven “temple de Ramsès”, probablement en confondre la gran estàtua d’Osiris amb la d’un colós de Ramesses II. El quart àmbit està reservat a la fortalesa paleobizantina edificada fora de les muralles de la ciutat i que al s. VII d.C. va patir la conquesta àrab.

Uns dels dos peixos oxirrinc de bronze que es troben exposats a les vitrines de l’exposició (col·lecció particular). A més del seu nas característic, està coronat per un disc solar entre dues banyes.

Al costat d’ aquests quatre àmbits d’exposició es presenten una sèrie de fotografies i panells explicatius amb les últimes sorpreses que ha ofert fins ara el prometedor jaciment d’Oxirrinc, així com diverses fotografies de la vida quotidiana dels actuals habitants de la zona d’El-Bahnasa. Completa l’exposició un papir procedent d’Oxirrinc pertanyent a la col·lecció de l’Arxiu Històric dels Jesuïtes de Catalunya, dues figures de bronze del peix oxirrinc procedents d’una col·lecció particular, i pertanyents a la col·lecció del Museu d’Arqueologia de Catalunya un falcó de fusta representant al déu Sócares, dos escarabeus i una bella estàtua de basalt negre d’un alt magistrat d’època ptolemaica presidint la sala principal.

Vista d’una de les sales d’exposició del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

VISIONS D’EGIPTE. OXIRRINC, AHIR I AVUI

Un mite egipci ens explica que, quan el déu Set va matar Osiris, li tallà el cos en catorze trossos, que va repartir per Egipte; els va anar enterrant tots excepte el penis, que va llençar al riu. Per tal de protegir aquesta part, un peix oxirrinc se’l va menjar i, en la localitat on va tenir lloc aquest episodi, es va fundar Oxirrinc. En època grecoromana es va convertir en una de les tres ciutats més importants de tot l’Egipte, juntament amb Alexandria i Antinòpolis, produint milers de papirs que van ser descoberts a finals del segle XIX.

L’exposició Visions d’Egipte. Oxirrinc, ahir i avui, mostra amb més d’una cinquantena de fotografies el passat i el present de l’anomenada ciutat dels papirs. La mostra és el resultat dels treballs d’excavació duts a terme per la Missió Arqueològica d’Oxirrinc, una tasca que continua perquè la ciutat amaga encara unes altres sorpreses. 

Per-medjed, Oxyrhynchos, Pemdjé, el-Bahnasa…

Oxirrinc ja existia en època faraònica, quan era coneguda com a Per-medjed.  Gràcies a una ubicació estratègica en la confluència de circuits comercials provinents del desert libi i del nord i el sud del país, la ciutat esdevingué al s. VIII aC, capital de la XIX circumscripció (nomus) de l’Alt Egipte. El Bahr Yussef, el curs d’aigua que encara avui dia passa al costat, permetia reconduir les mercaderies fins al Delta i la Mediterrània, i també fins al mar Roig.

Oxyrhynchos, el peix amb el nas puntegut, manifestació de la deessa Tueris,  va ser el nom escollit pels grecs per designar la ciutat que van refundar amb criteris urbanístics elaborat en el si de la Mediterrània. Grans carrers amb columnates organitzaven les parcel·les destinades a diversos edificis públics, com ara el teatre, el gimnàs o l’àgora, així com els habitatges dels seus estadants, tot sovint construïts amb tovot i seguint les formes tradicionals d’Egipte.

En època cristiana, la ciutat canvia novament de nom. Pemdjé és una ciutat molt rica i viva, a causa de la gran quantitat d’esglésies i de monestirs que s’hi edifiquen. La ciutat bizantina, que remodela l’antiga Oxirrinc seguint nous criteris, adquireix una gran càrrega mística i esdevé lloc de peregrinació per a cristians i, més tard, per als creients musulmans.

Finalment, després de la conquesta àrab, la ciutat inicia un replegament que suposa l’abandonament de gran part del que havia estat la ciutat grecoromana. Aquest fet permet avui dia estudiar aquesta important ciutat en tota la  profunditat històrica que li pertoca.

Cent anys de treballs arqueològics a Oxirrinc

Les primeres imatges que tenim d’època moderna del jaciment corresponen a Vivant Denon, membre de l’expedició de Napoleó. Apareixen publicades en el  seu Voyage dans la Basse et la Haute Égypte. Però a Oxirrinc no es va començar a excavar fins a finals del segle XIX.  El 1897 arribaren a El-Bahnasa els anglesos Bernard Grenfell i Arthur Hunt, a la recerca de papirs. Les seves excavacions es van centrar en la zona coneguda com la Necròpolis Alta i el resultat fou espectacular: milers de papirs, la majoria escrits en grec, que han proporcionat magnífiques dades sobre la ciutat, tant pel que fa a l’economia com a la religió, la cultura o la vida quotidiana.

Uns anys més tard, el 1909, un equip d’italians dirigits per Ermenegildo Pistelli van continuar les excavacions. Però no es pot parlar de veritables intervencions arqueològiques fins a l’arribada de Flinders Petrie, que es va centrar en l’excavació i documentació de les restes urbanístiques, com ara el teatre o una doble columnata, així com en diferents tombes grecoromanes. Evaristo Breccia continuà les excavacions encarregades pel Museu d’Alexandria. Després d’aquestes intervencions, el jaciment va restar en l’oblit fora d’algunes actuacions puntuals.

Els anys 80, el Servei d’Antiguitats Egípcies reprèn les excavacions a la Necròpolis Alta i el jaciment torna a la vida. En l’actualitat, un equip català dirigit pel doctor Josep Padró excava el jaciment des de 1992. Des del 2004, els treballs han rebut el recolzament de la Generalitat de Catalunya, la Universitat de Barcelona, la Universitat Rovira i Virgili, l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i el suport d’altres institucions.

A més de la documentació de les troballes fetes per equips anteriors, la nostra missió ha posat al descobert una necròpolis que va des d’època faraònica fins a l’àrab, així com un temple dedicat a Osiris i diverses estructures fora muralla que ens ajuden a entendre la importància de l’antiga Oxirrinc.

La Necròpolis Alta, un cementiri amb 1000 anys d’ocupació

Els espais destinats als morts (necròpolis) d’Oxirrinc se situaven al límit mateix del desert, a l’oest de la ciutat grecoromana. La necròpolis més antiga, anomenada Necròpolis Alta, estava situada en un lloc elevat i de singular importància per a la història del jaciment. Va ser utilitzada al llarg de més de 1000 anys, des d’època faraònica (dinastia XXVI) fins als primers moments de l’ocupació àrab. Aquesta utilització com a cementiri durant tant de temps ens ha permès conèixer l’evolució de les estructures funeràries i els rituals d’enterrament. A més, és en aquesta zona on es va trobar la col·lecció de papirs més important descoberta fins ara.

Les tombes més antigues són de pedra i cobertes amb volta. Algunes són simples, d’una sola cambra; d’altres conformen complexos familiars amb diverses estances. La tomba més important, i la que més informació ens ha proporcionat fins al moment és la número 1, una tomba familiar amb set estances. A l’interior hem trobat sarcòfags, un sostre imitant el firmament nocturn i diversos textos jeroglífics. L’altra gran tomba és la número 14 amb onze habitacions, un altar i part de l’aixovar funerari que devia estar destinat als personatges importants d’Oxirrinc.

La necròpolis va continuar en ús durant el període grecoromà, amb tombes que seguien la tradició faraònica, però que incorporaven noves formes arquitectòniques. Algunes estaven decorades amb motius relacionats amb el culte d’Osiris o amb el peix oxirrinc.

Finalment, en època bizantina, es construeixen nous edificis per acomiadar els difunts, com l’anomenada Casa Funerària, amb unes pintures de temàtica cristiana de gran interès.

L’Osireion, el temple d’Osiris

L’any 2000 es va localitzar, de manera fortuïta, l’Osireion, un temple subterrani dedicat a Osiris que ha estat molt significatiu per al coneixement dels cultes d’època tardana a Egipte.

El monument evoca la tomba del déu Osiris per l’elevació, semblant a un túmul de la superfície del terreny i té com a element central la cambra on descansa l’estàtua del déu, una imponent figura de pedra de més de 3 metres d’alçària, a la qual es rendia culte.

Tot el recinte estava protegit per una muralla que delimitava el tèmenos o espai sagrat, que ocupa més d’una hectàrea. A l’exterior, els sacerdots realitzaven ofrenes diàries a la divinitat, mentre que a l’interior s’hi feia cada any un ritual en que culminava amb  l’enterrament en petits nínxols de simulacres del déu Osiris.

Els misteris d’Osiris se celebraven en el mes de Khoiak, el quart i últim mes de la inundació que fertilitzava la vall del Nil. Aquestes festes, que culminaven a l’Osireion, servien per rememorar la mort i el renaixement del déu. Els rituals consistien en fabricar uns petits simulacres d’Osiris amb uns motlles que omplien de terra amb llavors d’ordi, i que després deixaven germinar. Aquestes figures romanien al temple durant l’any i eren adorades fins que l’any següent, durant la celebració d’aquests misteris, s’enterraven en els nínxols de l’Osireion acompanyades d’amulets i ofrenes.

Després d’anys de treballs arqueològics, s’ha aconseguit fixar l’estructura del monument, i l’estudi de totes les dades ens ha permès endinsar-nos en un dels rituals més sagrats de la cultura egípcia.

La fortalesa paleobizantina, un espai fora muralla

L’Oxirrinc del període paleobizantí era una ciutat molt extensa i densament poblada. Més enllà dels seus llenços i bastions, el suburbi es presentava com un camp ben ordenat i fèrtil on convivien els mausoleus funeraris i els espais productius. La intensa activitat agrícola del nomus (demarcació adminis ­trativa) i la seva importància comercial com a cruïlla de camins, va propiciar l’aparició de dominis agrícoles molt extensos, pertanyents a famílies de notables amb negocis arreu del país.

Les fotografies fetes amb un estel van permetre visualitzar a la desèrtica rodalia del jaciment, un gran domini amb funcions residencials i productives. En aquest lloc vivia una petita comunitat depenent del propietari, que devia incloure uns quants religiosos per fer-se càrrec de les capelles de culte.

Els diferents sectors del domini configuren un recinte de tovot amb torres de vigilància i de contrafort als angles. El nom de fortalesa evoca la necessitat de protecció d’aquesta comunitat que, a principis del segle VII dC, va viure la conquesta àrab. Durant un temps, els àrabs van ocupar la fortalesa i van construir una poderosa torre que utilitzava els espais que havien estat dedicats al culte cristià, però poc a poc el lloc va quedar abandonat.